Jura de comptes. -- No cal la prèvia reclamació

Actualitzo la informació que vaig oferir a un post el mes de maig passat ja que l'Audiència Provincial de Barcelona ja s'ha pronunciat diverses vegades arribant a la conclusió que per presentar una jura de comptes no és necessari haver reclamat de forma prèvia al morós.

 

En concret, i entre d'altres la Interlocutòria 3/2013 de l'Audiència Provincial de Barcelona, Secció 13, de 13 de gener de 2013 al seu raonament jurídic primer indica que “El art. 34.1, en su parte bastante, LEC dispone que "Cuando un procurador tenga que exigir de su poderdante moroso las cantidades que éste le adeude por los derechos y gastos que hubiere suplido para el asunto, podrá presentar ante el Secretario judicial del lugar en que éste radicare cuenta detallada y justificada, manifestando que le son debidas y no satisfechas las cantidades que de ella resulten y reclame".

 

Así pues, el precepto trascrito prevé un procedimiento privilegiado para la exacción de una minuta detallada del procurador, bastando que aporte una cuenta detallada y justificada y la manifestación del procurador de que le son debidas las cantidades que de ella resulten (el art. 34 omite la obligación de juramento que anteriormente imponía el art. 8 LEC 1881, y del que se derivaba su denominación), únicos presupuestos para la reclamación. En esta misma línea, y abundando en ello el apartado 2 del mismo precepto establece que "Presentada la cuenta", el Secretario judicial "requerirá" (término imperativo).

 

En definitiva, en ningún momento el precepto exige la previa reclamación al poderdante, ni su acreditación, bastando la presentación de la cuenta detallada y justificada (aplica de alguna manera la técnica del monitorio, en relación con el art. 812), y entendiendo que basta la manifestación del procurador para considerar (a los efectos del presente procedimiento, contra cuya resolución no cabe recurso y que no hace cosa juzgada, pudiendo existir un procedimiento ordinario ulterior) justificada la "morosidad" del poderdante.”

Així doncs, podem reclamar la minuta presentant una jura de comptes sense que sigui necessari haver enviat un burofax al client de forma prèvia.

.

Soroll? Quin soroll?

Em plau informar-vos que el company advocat Lluís Gallardo ha publicat el manual digital  "Soroll?Quin soroll?" La lluita legal especialitzada contra la contaminació acústica en un país de sords." El llibre s’ha elaborat íntegrament arran l’experiència personal i professional del seu autor, un especialista en aquest àmbit. Pretén ser un resum temporal i una selecció de les vivències experimentades al llarg dels més de tretze anys de dedicació professional a lluitar contra el fenomen de la contaminació acústica. 

El text està dividit en quatre parts i un annex de documentació, articles, referències d’entrevistes i la jurisprudència més destacable citada o referida al llarg del llibre. Inclou una guia de primers auxilis davant d'una problemàtica de sorolls i models d'escrits 

Preu: 12,40 + 2, 60 (21% IVA) = 15 €

Format descarregable - PDF- DINA4

El podeu trobar en català o en la seva versió en castellà. 

Jura de comptes. -- Obligació d'enviar prèviament un burofax al client.

La jura de comptes és un procediment especial i sumari per al cobrament per via judicial dels honoraris que ens deuen a procuradors i advocats. És a dir, si passem minuta a un client i aquest no ens l'abona podem sol·licitar al Jutjat on s'està tramitant el procediment que li requereixi el pagament. Alguns jutjats tramiten la jura de comptes sense necessitat de demostrar que de forma prèvia li has reclamat la factura al teu client, simplement aportes la factura, jures que és deguda i ells inicien el procediment perquè puguis cobrar-la.

No obstant això, una companya lletrada (en el cas que m'ocupa, la meva contrària) va presentar davant un Jutjat Penal d'executòries una jura de comptes contra la seva clienta, a la qual li havien designat d'ofici i a la que havien denegat la justícia gratuïta. Mitjançant diligència d'ordenació se li va requerir perquè acredités haver reclamat a la seva clienta l'import, sota prevenció d'inadmissió a tràmit de la jura plantejada.

La companya va recórrer en reposició la diligència d'ordenació, manifestant que no hi ha cap precepte que obligui a realitzar aquest requeriment previ al client, i mitjançant Decret, el Secretari Judicial resol desestimant el recurs, confirmant la resolució recorreguda en tots els seus extrems i li atorga un nou i improrrogable termini per acreditar la reclamació prèvia al justiciable amb la prevenció d'inadmissió de la jura de comptes.

El Secretari Judicial inicia la seva resolució reproduint els articles 34.1 i 35 de la LEC, sobre la jura de comptes, i el 242 de la Llei d'Enjudiciament Criminal, respecte el dret a exigir el pagament de la minuta quan no es reconegui el dret a l'assistència jurídica gratuïta al justiciable, reclamant-los del Jutge o Tribunal que coneix de la causa.

I admet que "encara que els preceptes transcrits i aplicables al cas no precisen determinantment, ni tampoc neguen que el professional hagi d'acreditar haver reclamat al seu client l'import que afirma li és degut, és principi general en el nostre dret i en el dret comparat que no és sostenible iniciar en via judicial un procediment privilegiat i semisumari, com es cataloga a aquest procediment de jura de comptes (actualment denominat per la LEC 2000- art. 34- com a Compte de Procurador) , sense abans haver informat al propi client del concepte i de l'import que se li reclama".

Continua afirmant que "la relació que vincula al client amb el seu procurador i advocat (als efectes que ens ocupa) es configura com a un contracte d'arrendament de serveis de l'article 1544 del Codi Civil i la relació contractual del qual obliga al professional a reclamar els seus honoraris o drets en forma prèvia a la reclamació en via judicial, és a dir, al plantejament de la Jura de Comptes, doncs, d'un costat no s'entén l'obligació de pagament sense que l'obligat conegui el seu concepte i el seu import i, d'un altre, si aquesta jura es planteja directament al Jutjat i sense reclamació prèvia al justiciable s'està utilitzant una mala praxi, havent-hi fons per pensar que es podria acabar utilitzant a l'òrgan judicial com a simple recaptador de drets/suplerts/honoraris a favor dels professionals, situació que, òbviament, no és sostenible".

Estafa.-- Exclusió de la responsabilitat de la víctima.

El Tribunal Suprem, a la Sentència de 15 de març de 2012, desestima els recursos de cassació formulats per quatre condemnats pel delicte d'estafa i confirma íntegrament la sentència de l'Audiència Provincial de Santa Cruz de Tenerife que els va condemnar a pena de 6 mesos de presó i multa i a indemnitzar la víctima amb la quantitat de 132.222,66 euros.

La Sentència fa unes consideracions molt interessants sobre la victimodogmàtica i la culpabilització que en base a aquesta doctrina es fa de la víctima , concloent que el principi de confiança  i bona fe negocial que regeix a l'ordenament jurídic, no es troba absent quan es tracta d' un delicte d'estafa. La llei no fa excepcions i per tant no obliga al perjudicat a estar més previngut en aquest delicte que en altres, de manera que la tutela de la víctima tingui diversos nivells de protecció.

Els recurrents consideren que no hi havia engany, ja que la víctima tenia formació universitària i experiència com a empresari. No obstant això el Tribunal considera que engany, va ser absolutament idoni i suficient i va crear en el perjudicat, una representació que no es corresponia amb la realitat.

Les maniobres fraudulentes desplegades pel conjunt dels acusats compleixen amb el judici de previsibilitat objectiva, doncs, era previsible per als acusats i deliberadament buscat per ells que amb aquestes maniobres es generaria un error en el perjudicat que motivaria un acte de disposició.

Una cosa és l'exclusió del delicte d'estafa de supòsits de "engany bast", o de "absoluta falta de perspicàcia, estúpida credulitat o extraordinària indolència", i una altra que es pretengui desplaçar sobre la víctima d'aquests delictes la responsabilitat de l'engany, exigint un model d'autoprotecció o autotutela que no està definit en el tipus ni es reclama a altres infraccions patrimonials.

El Tribunal matisa algunes consideracions sobre l'anomenada "victimodogmática", doctrina que desplaça la responsabilitat sobre el perjudicat en supòsits penalment típics en què ha concorregut negligència de la víctima, exigint-li la seva autotutela, concloent que no es pot aplicar aquesta doctrina. 

Per això, amb l'excepció de casos de insuficiència o inidoneïtat de l'engany, en termes objectius i subjectius, o d'adequació social de la conducta imputada, l'aplicació del delicte d'estafa no  excloure's mitjançant la culpabilització de la víctima amb específiques exigències d'autoprotecció, quan la intencionalitat de l'autor per aprofitar-se patrimonialment d'un error deliberadament induït mitjançant engany pugui estimar-se prou acreditada, i l'acte de disposició s'hagi efectivament produït, consumant-se el perjudici legalment previst.

Terrassa sorollosa. -- Nul·litat de ple dret del permís municipal que la legalitzava

El Jutjat contenciós administratiu 2 de Tarragona, a la Sentència 117 de 14 de març de 2012 declara la nul·litat de ple dret de l'acord de l'Ajuntament de Mont-roig del Camp que atorga permís municipal ambiental per a la legalització d'una terrassa al jardí interior d'un Bar. D'aquesta manera dóna la raó íntegrament a la demanda de veïna que viu a la finca del costat, que va formular recurs contra el permís, atès que porta anys patint els sorolls que el funcionament de la terrassa provoca. 

Aquesta terrassa va funcionar anys de manera absolutament il·legal (vegeu la contundència amb que així ho declara la Sentència de 9 de juny de 2009 del mateix jutjat), sense cap mena de permís, fins que l'ajuntament - malgrat tots els problemes que ocasionava -  li va atorgar llicència, sense verificar si la terrassa complia o no els requisits legalment exigibles. Però és que a més a més, amb la sol.licitud de permís s'havien adjuntat uns informes que no eren complerts ni s'adequaven a la normativa i s'havia realitzat una medició de sorolls sense cap rigor tècnic que pretenia justificar que la terrassa no sobrepassava els límits exigits. 

Amb posterioritat l'Ajuntament havia fet una medició pels tècnics municipals que acreditaven que la terrassa excedia el nivell de sorolls permès, a més s'havien constatat altres infraccions.

Malgrat tot, la terrassa però, a hores d'ara, continua en funcionament sense que el consistori l'hagi clausurat.

El jutjat conclou que "es evidente que el Ayuntamiento no ha efectuado actos de control suficientes para determinar si la actividad desarrollada en el bar y en la terraza excedía del nivel de ruidos permitido legalmente y que aquellos que se han desarrollado no se ajustaban al rigor técnico exigido".

La Sentència no és ferma, així que quedem a l'espera de si els codemandats posen o no recurs...