Ronda Guinardó, 220, 08041 Barcelona Tel. 933019563 - info @ almecija-advocats.com - www.almecija-advocats. com

13 de desembre de 2012

Soroll? Quin soroll?




Em plau informar-vos que el company advocat Lluís Gallardo ha publicat el manual digital  "Soroll?Quin soroll?" La lluita legal especialitzada contra la contaminació acústica en un país de sords." El llibre s’ha elaborat íntegrament arran l’experiència personal i professional del seu autor, un especialista en aquest àmbit. Pretén ser un resum temporal i una selecció de les vivències experimentades al llarg dels més de tretze anys de dedicació professional a lluitar contra el fenomen de la contaminació acústica. 

El text està dividit en quatre parts i un annex de documentació, articles, referències d’entrevistes i la jurisprudència més destacable citada o referida al llarg del llibre. Inclou una guia de primers auxilis davant d'una problemàtica de sorolls i models d'escrits 

Preu: 12,40 + 2, 60 (21% IVA) = 15 €
Format descarregable - PDF- DINA4

El podeu trobar en català o en la seva versió en castellà. 

29 de maig de 2012

Jura de comptes. -- Obligació d'enviar prèviament un burofax al client.

La jura de comptes és un procediment especial i sumari per al cobrament per via judicial dels honoraris que ens deuen a procuradors i advocats. És a dir, si passem minuta a un client i aquest no ens l'abona podem sol·licitar al Jutjat on s'està tramitant el procediment que li requereixi el pagament. Alguns jutjats tramiten la jura de comptes sense necessitat de demostrar que de forma prèvia li has reclamat la factura al teu client, simplement aportes la factura, jures que és deguda i ells inicien el procediment perquè puguis cobrar-la.

No obstant això, una companya lletrada (en el cas que m'ocupa, la meva contrària) va presentar davant un Jutjat Penal d'executòries una jura de comptes contra la seva clienta, a la qual li havien designat d'ofici i a la que havien denegat la justícia gratuïta. Mitjançant diligència d'ordenació se li va requerir perquè acredités haver reclamat a la seva clienta l'import, sota prevenció d'inadmissió a tràmit de la jura plantejada.

La companya va recórrer en reposició la diligència d'ordenació, manifestant que no hi ha cap precepte que obligui a realitzar aquest requeriment previ al client, i mitjançant Decret, el Secretari Judicial resol desestimant el recurs, confirmant la resolució recorreguda en tots els seus extrems i li atorga un nou i improrrogable termini per acreditar la reclamació prèvia al justiciable amb la prevenció d'inadmissió de la jura de comptes.

El Secretari Judicial inicia la seva resolució reproduint els articles 34.1 i 35 de la LEC, sobre la jura de comptes, i el 242 de la Llei d'Enjudiciament Criminal, respecte el dret a exigir el pagament de la minuta quan no es reconegui el dret a l'assistència jurídica gratuïta al justiciable, reclamant-los del Jutge o Tribunal que coneix de la causa.

I admet que "encara que els preceptes transcrits i aplicables al cas no precisen determinantment, ni tampoc neguen que el professional hagi d'acreditar haver reclamat al seu client l'import que afirma li és degut, és principi general en el nostre dret i en el dret comparat que no és sostenible iniciar en via judicial un procediment privilegiat i semisumari, com es cataloga a aquest procediment de jura de comptes (actualment denominat per la LEC 2000- art. 34- com a Compte de Procurador) , sense abans haver informat al propi client del concepte i de l'import que se li reclama".

Continua afirmant que "la relació que vincula al client amb el seu procurador i advocat (als efectes que ens ocupa) es configura com a un contracte d'arrendament de serveis de l'article 1544 del Codi Civil i la relació contractual del qual obliga al professional a reclamar els seus honoraris o drets en forma prèvia a la reclamació en via judicial, és a dir, al plantejament de la Jura de Comptes, doncs, d'un costat no s'entén l'obligació de pagament sense que l'obligat conegui el seu concepte i el seu import i, d'un altre, si aquesta jura es planteja directament al Jutjat i sense reclamació prèvia al justiciable s'està utilitzant una mala praxi, havent-hi fons per pensar que es podria acabar utilitzant a l'òrgan judicial com a simple recaptador de drets/suplerts/honoraris a favor dels professionals, situació que, òbviament, no és sostenible".

2 d’abril de 2012

Estafa.-- Exclusió de la responsabilitat de la víctima.

El Tribunal Suprem, a la Sentència de 15 de març de 2012, desestima els recursos de cassació formulats per quatre condemnats pel delicte d'estafa i confirma íntegrament la sentència de l'Audiència Provincial de Santa Cruz de Tenerife que els va condemnar a pena de 6 mesos de presó i multa i a indemnitzar la víctima amb la quantitat de 132.222,66 euros.

La Sentència fa unes consideracions molt interessants sobre la victimodogmàtica i la culpabilització que en base a aquesta doctrina es fa de la víctima , concloent que el principi de confiança  i bona fe negocial que regeix a l'ordenament jurídic, no es troba absent quan es tracta d' un delicte d'estafa. La llei no fa excepcions i per tant no obliga al perjudicat a estar més previngut en aquest delicte que en altres, de manera que la tutela de la víctima tingui diversos nivells de protecció.


Els recurrents consideren que no hi havia engany, ja que la víctima tenia formació universitària i experiència com a empresari. No obstant això el Tribunal considera que engany, va ser absolutament idoni i suficient i va crear en el perjudicat, una representació que no es corresponia amb la realitat.


Les maniobres fraudulentes desplegades pel conjunt dels acusats compleixen amb el judici de previsibilitat objectiva, doncs, era previsible per als acusats i deliberadament buscat per ells que amb aquestes maniobres es generaria un error en el perjudicat que motivaria un acte de disposició.


Una cosa és l'exclusió del delicte d'estafa de supòsits de "engany bast", o de "absoluta falta de perspicàcia, estúpida credulitat o extraordinària indolència", i una altra que es pretengui desplaçar sobre la víctima d'aquests delictes la responsabilitat de l'engany, exigint un model d'autoprotecció o autotutela que no està definit en el tipus ni es reclama a altres infraccions patrimonials.

El Tribunal matisa algunes consideracions sobre l'anomenada "victimodogmática", doctrina que desplaça la responsabilitat sobre el perjudicat en supòsits penalment típics en què ha concorregut negligència de la víctima, exigint-li la seva autotutela, concloent que no es pot aplicar aquesta doctrina. 

Per això, amb l'excepció de casos de insuficiència o inidoneïtat de l'engany, en termes objectius i subjectius, o d'adequació social de la conducta imputada, l'aplicació del delicte d'estafa no  excloure's mitjançant la culpabilització de la víctima amb específiques exigències d'autoprotecció, quan la intencionalitat de l'autor per aprofitar-se patrimonialment d'un error deliberadament induït mitjançant engany pugui estimar-se prou acreditada, i l'acte de disposició s'hagi efectivament produït, consumant-se el perjudici legalment previst.

22 de març de 2012

Terrassa sorollosa. -- Nul·litat de ple dret del permís municipal que la legalitzava

El Jutjat contenciós administratiu 2 de Tarragona, a la Sentència 117 de 14 de març de 2012 declara la nul·litat de ple dret de l'acord de l'Ajuntament de Mont-roig del Camp que atorga permís municipal ambiental per a la legalització d'una terrassa al jardí interior d'un Bar. D'aquesta manera dóna la raó íntegrament a la demanda de veïna que viu a la finca del costat, que va formular recurs contra el permís, atès que porta anys patint els sorolls que el funcionament de la terrassa provoca. 

Aquesta terrassa va funcionar anys de manera absolutament il·legal (vegeu la contundència amb que així ho declara la Sentència de 9 de juny de 2009 del mateix jutjat), sense cap mena de permís, fins que l'ajuntament - malgrat tots els problemes que ocasionava -  li va atorgar llicència, sense verificar si la terrassa complia o no els requisits legalment exigibles. Però és que a més a més, amb la sol.licitud de permís s'havien adjuntat uns informes que no eren complerts ni s'adequaven a la normativa i s'havia realitzat una medició de sorolls sense cap rigor tècnic que pretenia justificar que la terrassa no sobrepassava els límits exigits. 

Amb posterioritat l'Ajuntament havia fet una medició pels tècnics municipals que acreditaven que la terrassa excedia el nivell de sorolls permès, a més s'havien constatat altres infraccions.

Malgrat tot, la terrassa però, a hores d'ara, continua en funcionament sense que el consistori l'hagi clausurat.

El jutjat conclou que "es evidente que el Ayuntamiento no ha efectuado actos de control suficientes para determinar si la actividad desarrollada en el bar y en la terraza excedía del nivel de ruidos permitido legalmente y que aquellos que se han desarrollado no se ajustaban al rigor técnico exigido".

La Sentència no és ferma, així que quedem a l'espera de si els codemandats posen o no recurs...

5 de març de 2012

Olors. -- Condemna a un Ajuntament a traslladar uns contenidors.

La Sentència del TSJ de Catalunya de 28 de novembre de 2011, dóna la raó als veïns i obliga a l'Ajuntament de Dosrius a traslladar uns contenidors de matèria orgànica.

La Sentència considera vulnerats els drets de l'art. 18 de la Constitució, apartats 1 i 2, el dret a la intimitat personal i familiar i a la inviolabilitat del domicili, i considera acreditades les immissions a l'habitatge, procedents d'uns contenidors d'escombraries municipals, que per la seva intensitat, pudor i freqüència, suposen greus molèsties a la vida privada domiciliària, i enfront dels quals l'Ajuntament no va adoptar mesures per evitar-los o anul·lar-los.

Cal recordar que quant a les olors no hi ha uns límits màxims establerts que s'hagin de tolerar pels ciutadans. Els tècnics que van efectuar la prova pericial, van constatar no només la realitat de les olors i que eren desagradables, sinó també diversos extrems en relació amb l'estat dels contenidors, com que no tenien les tapes tancades, que les escombraries es desbordaven, que els usuaris no duien a terme un ús adequat (van poder observar fins i tot com es llançaven bosses d'escombraries des d'un vehicle, o per darrere de la tanca), i que es produïa acumulació d'escombraries en els contenidors que hi ha enfront del domicili de les recurrents deixant-se d'utilitzar els contenidors més allunyats.

El Tribunal afirma que l'Ajuntament no pot excusar-se al.legant la incívica conducta ciutadana, doncs la mateixa Corporació té competència i obligació de vigilància i correcció d'aquests comportaments; però és que a més, la freqüència d'actuació municipal, que consisteix en una neteja mensual i recollida 3 dies a la setmana a l'hivern i 4 a l'estiu, segons manifesta la Sentència, tampoc pot qualificar-se d'adequada i correcte.

3 de març de 2012

Violència de gènere - Assassinat - Inaplicabilitat de les atenuants d'arravatament i confessió

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, a la seva Sentència 2 de 23 de gener de 2012 desestima el recurs interposat per la defensa d'Hassan L'A.i per tant confirma la Sentència dictada en data 5 de juliol de 2011 pel Tribunal del Jurat de l'Audiència Provincial de Girona, que li condemnava a 16 anys de presó per un delicte d'assassinat i 1 any i 9 mesos de presó per un delicte d'amenaces continuades, així com a la suspensió del règim de visites i comunicacions i estada respecte els seus fills menors i la responsabilitat civil corresponent.


Segons la sentència, el 31 de maig de 2010, sobre les 9.30 hores, Hassan L'A. es va apropar a la seva esposa al carrer Doctor Castany de Salt i li va clavar tres punyalades al cor amb un ganivet que portava amagat en una bossa, sense que ella pogués defensar-se.


També ha quedat provat que a una data no concretada de 2010, el condemnat es va assabentar que la seva dona s'havia apuntat a un curs de català i la va amenaçar amb matar-la col·locant-li un ganivet al coll.


La defensa considera que era aplicable l'atenuant d'arravatament o obcecació, però el TSJ Catalunya afirma que en cap cas es pot admetre la reacció de donar mort a una dona per haver-se separat del seu marit, per desafecte ni perquè ella inicia altres relacions, sense que el fet cultural pugui ser rellevant:

“nuestra sociedad no puede admitir en modo alguno la reacción de dar muerte, o de cualquier violencia física o psíquica, a una mujer porque haya separación conyugal, por su desafecto o incluso porque aquélla inicie otras relaciones. Nuestra sociedad y nuestro ordenamiento jurídico, el mismo aplicado en el caso, considera inaceptable la reacción de violencia suma del acusado y lo considera tan inaceptable que impone sanciones penales rigurosas. Pretender que a la vez pueda ser una reacción merecedora de alguna atenuación es una contradicción, sin que el hecho cultural del apelante pueda ser considerado. La diferente cultura puede ser un dato a considerar en muchas situaciones y en la aplicación de la norma, pero nuestra sociedad, en aras precisamente a la libertad individual, a la dignidad de la persona y el respeto a su vida, que son valores superiores, no puede admitir la justificación de otros valores culturales".

Així mateix, quant a l'atenuant de confessió - atès que Hassan L'A. després de cometre el crim es va dirigir a la comissaria de Policia -  tampoc el TSJ considera que fos aplicable ja que el fet ho va cometre al carrer i per tant amb evidència de la seva autoria:

"La jurisprudencia ha privado de valor atenuante a la confesión e evidencias ya descubiertas, reconociéndolo por contrario a las aportaciones relevantes que contribuyen decisivamente a la investigación y esclarecimiento de lo sucedido. El acusado confesó un hecho que había realizado en espacio público y que fue percibido por diversas personas que incluso le vieron su rostro. Por ello, sin negar el valor de la inmediata confesión ante la policía y su voluntad de someterse a la justicia, la relevancia de ese acto para la investigación en modo alguno puede ser cualificada"

1 de març de 2012

Com exercir els drets de reunió i manifestació

Per respondre una consulta que hem rebut al despatx quant als tràmits i requisits necessaris per fer concentracions, manifestacions i fins i tot activitats al carrer que incloguin posar parades per oferir informació, etc,  realitzem aquest post que considerem pot ser d'interès general.
 
El marc jurídic dels drets de reunió i manifestació el trobem als articles 21 de la Constitució i a la Llei Orgànica 9/1982, que regula el dret de reunió. Als efectes de la Llei, s’entén per reunió la concurrència concertada i temporal de més de 20 persones, amb una finalitat determinada.

Per exercir el dret de reunió pacífica i sense armes en un lloc de trànsit públic cal comunicar-ho amb un mínim de 10 dies d'antelació i un màxim de 30 a la persona titular de la Direcció General de la Policia. S'ha de fer arribar una comunicació on han de constar les següents informacions:
  • Dades personals de l'organitzador/s
  • Lloc, data, hora i durada
  • Objecte i itinerari
  • Mesures de seguretat previstes pels organitzadors
Al web dels Mossos d'Esquadra trobem el formulari que s'ha de presentar "formulari VAR 33" (VAR 33 Comunicació de manifestació/concentració). Es pot presentar per fax a la seu de la Direcció General de la Policia (933 009 523), al Servei d'Assessorament Jurídic (933 004 330) o a qualsevol dependència de la Policia de la Generalitat - Mossos d'Esquadra.

Si hi ha raons fonamentades que facin suposar que es podrien produir alteracions de l'ordre públic, amb perill per a les persones o els béns, la persona titular de la Direcció General de la Policia pot prohibir la concentració o manifestació o, si cal, proposar alguna modificació de data, lloc, durada o itinerari.

Si no es donen aquestes circumstàncies la persona titular de la Direcció General de la Policia trametrà a l'organització un comunicat en què l'informarà que es pot dur a terme.

D'acord amb la Llei orgànica, no cal comunicar les reunions o concentracions:
  • Convocades en els domicilis particulars.
  • Convocades en locals públics o privats amb motius familiars o d'amistat.
  • Convocades per partits polítics, sindicats, organitzacions empresarials, societats civils o mercantils, associacions, corporacions, fundacions, cooperatives, comunitats de propietaris i altres entitats legalment constituïdes pels seus membres, que se celebrin en llocs tancats.
  • Convocades per professionals amb els seus clients, en llocs tancats, per a fins propis de la seva professió.
  • Regides per legislació específica i dutes a terme en vaixells de guerra i recintes militars, o les referides a ordenances de les forces armades. La Llei orgànica 1/1992, de 21 de febrer, sobre protecció de la seguretat ciutadana, regula les infraccions de conductes relacionades amb aquesta matèria.

Pel que fa a la possibilitat de fer una reunió amb paradetes al carrer, com és una competència municipal s'haurà de sol.licitar a cada ajuntament. A la secció de tràmits de l'Ajuntament de Barcelona he trobat la possibilitat de demanar un permís per realitzar activitats al carrer que siguin culturals, esportives o lúdiques.   De totes maneres aconsello preguntar a l'Oficina d'Atenció al Ciutadà per si hi hagués alguna mena de permís més específic, tot i que si l'activitat a realitzar s'adapta al que pot ser una "activitat cultural" no hi hauria d'haver problema.

_________________________________________________________________________
A continuació reprodueixo els articles de la Constitució i de la Llei Orgànica que regulen les concentracions i manifestacions.

Article 21 de la Constitució
1. Es reconeix el dret de reunió pacífica i sense armes. Per a l'exercici d'aquest dret no caldrà autorització prèvia.
2. En es casos de reunions en llocs de trànsit públic i de manifestacions caldrà comunicar-ho prèviament a l'autoritat, la qual només podrà prohibir-les quan hi hagi motius fonamentats d'alteració de l'ordre públic, amb perill per a persones o béns.
Llei Orgànica 9/1982, que regula el dret de reunió.
CAPÍTOL I
Àmbit d’aplicació
Article 1

1. El dret de reunió pacífica i sense armes, reconegut a l’article 21 de la Constitució, s’ha
d’exercir de conformitat amb el que disposa aquesta Llei orgànica.
2. Als efectes d’aquesta Llei, s’entén per reunió la concurrència concertada i temporal de
més de 20 persones, amb una finalitat determinada.
3. Són reunions il·lícites les així tipificades per les lleis penals.
 
Article 2
Es pot exercir el dret de reunió sense subjecció a les prescripcions d’aquesta Llei orgànica,
quan es tracti de les reunions següents:
a) Les que duguin a terme les persones físiques en els seus propis domicilis.
b) Les que duguin a terme les persones físiques en locals públics o privats per raons
familiars o d’amistat.
c) Les que duguin a terme els partits polítics, sindicats, organitzacions empresarials,
societats civils i mercantils, associacions, corporacions, fundacions, cooperatives,
comunitats de propietaris i altres entitats legalment constituïdes en llocs tancats, per als
seus propis fins i mitjançant una convocatòria que inclogui exclusivament els seus membres,
o altres persones nominalment convidades.
d) Les que duguin a terme els professionals amb els seus clients en llocs tancats per als fins
propis de la seva professió.
e) Les que se celebrin en unitats, vaixells i altres establiments militars, que s’han de regir per
la seva legislació específica.

CAPÍTOL II
Disposicions generals

Article 3
1. Cap reunió no està sotmesa al règim d’autorització prèvia.
2. L’autoritat governativa ha de protegir les reunions i manifestacions davant els qui intentin
impedir, pertorbar o menyscabar l’exercici lícit d’aquest dret.
Article 4
1. Les reunions, sotmeses a aquesta Llei, només les poden promoure i convocar persones
que estiguin en el ple exercici dels seus drets civils.
2. Del bon ordre de les reunions i manifestacions en són responsables els organitzadors, els
quals han d’adoptar les mesures perquè es desenvolupin adequadament.
3. Els participants en reunions o manifestacions que causin un dany a tercers, n’han de
respondre directament. Subsidiàriament, les persones naturals o jurídiques organitzadores o
promotores de reunions o manifestacions han de respondre dels danys que els participants
causin a tercers, sense perjudici que puguin reclamar-los a aquells, llevat que hagin posat
tots els mitjans raonables al seu abast per evitar-los.
4. L’assistència de militars d’uniforme, o fent ús de la seva condició militar, a reunions o
manifestacions públiques es regeix per la seva legislació específica.

Article 5
L’autoritat governativa ha de suspendre i, si s’escau, procedir a dissoldre les reunions i
manifestacions en els supòsits següents:
a) Quan es considerin il·lícites de conformitat amb les lleis penals.
b) Quan es produeixin alteracions de l’ordre públic, amb perill per a persones o béns.
c) Quan els assistents facin ús d’uniformes paramilitars.
Aquestes resolucions s’han de comunicar prèviament als concurrents en la forma legalment
prevista.

CAPÍTOL III
De les reunions en llocs tancats
Article 6
Els organitzadors i promotors de reunions, incloses en l’àmbit d’aplicació d’aquesta Llei, que
es facin en llocs, locals o recintes tancats, poden sol·licitar la presència de delegats de
l’autoritat governativa.

Article 7
Els delegats de l’autoritat governativa no han d’intervenir en les discussions o debats ni han
de fer ús de la paraula per advertir o corregir els participants, tot això sense perjudici del que
estableix la Llei d’enjudiciament criminal.

CAPÍTOL IV
De les reunions en llocs de trànsit públic i manifestacions
Article 8
La realització de reunions en llocs de trànsit públic i de manifestacions les han de comunicar
per escrit a l’autoritat governativa corresponent els organitzadors o promotors d’aquelles,
amb una antelació de deu dies naturals, com a mínim, i trenta com a màxim. Si es tracta de
persones jurídiques, la comunicació l’ha de fer el seu representant.
Quan hi hagi causes extraordinàries i greus que justifiquin la urgència de convocatòria i
realització de reunions en llocs de trànsit públic o manifestacions, la comunicació, a què fa
referència el paràgraf anterior es pot fer amb una antelació mínima de vint-i-quatre hores.

Article 9
1. En l’escrit de comunicació s’ha de fer constar:
a) El nom, els cognoms, el domicili i el document oficial d’identificació de l’organitzador o els
organitzadors o del seu representant, en el cas de persones jurídiques, i també la
denominació, la naturalesa i el domicili d’aquestes.
b) El lloc, la data, l’hora i la durada prevista.
c) L’objecte.
d) L’itinerari projectat, quan es prevegi circular per les vies públiques.
e) Les mesures de seguretat previstes pels organitzadors o que se sol·licitin a l’autoritat
governativa.
2. L’autoritat governativa ha de notificar a l’ajuntament afectat les dades que conté l’escrit de
comunicació, llevat si es tracta d’una convocatòria urgent de les que preveu el paràgraf
segon de l’article anterior, a fi que l’ajuntament informi en un termini de vint-i-quatre hores
sobre les circumstàncies del recorregut proposat. En cas que no es rebi l’informe en el
termini esmentat, s’entén favorable. L’informe s’ha de referir a causes objectives, com ara
l’estat dels llocs on es pretén dur a terme, la concurrència amb altres actes, les condicions
de seguretat dels llocs d’acord amb la normativa vigent i altres d’anàlogues d’índole tècnica.
En tot cas, l’informe no té caràcter vinculant i ha de ser motivat.

Article 10
Si l’autoritat governativa considera que hi ha raons fonamentades que facin preveure
alteracions de l’ordre públic, amb perill per a les persones o els béns, pot prohibir la reunió o
la manifestació o, si s’escau, proposar la modificació de la data, el lloc, la durada o l’itinerari
de la reunió o la manifestació. La resolució s’ha d’adoptar en forma motivada i s’ha de
notificar en el termini màxim de setanta-dues hores des de la comunicació que preveu
l’article 8, d’acord amb els requisits que estableix la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de
règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú.

Article 11
Si els organitzadors o promotors no accepten la prohibició o altres modificacions
proposades, poden interposar un recurs contenciós administratiu davant l’Audiència
competent, en el termini de quaranta-vuit hores, i traslladar una còpia del recurs
degudament registrada a l’autoritat governativa perquè aquella remeti immediatament
l’expedient a l’Audiència.
El Tribunal ha de tramitar el recurs de conformitat amb el que estableix l’article 7.6 de la Llei
62/1978, de 26 de desembre, de protecció jurisdiccional dels drets fonamentals de la
persona.

DISPOSICIÓ ADDICIONAL5
Tenen la consideració d’autoritat governativa als efectes d’aquesta Llei, a més de les de l’Administració General de l’Estat, les corresponents de les comunitats autònomes amb competències per a la protecció de les persones i els béns i per al manteniment de la seguretat ciutadana, d’acord amb el que disposen els estatuts respectius i la Llei orgànica de forces i cossos de seguretat, i de conformitat amb el procés de desplegament de les policies autònomes respectives.

5 de febrer de 2012

Honoraris. -- L'amistat entre advocat i client no l'eximeix del pagament de la seva minuta.


Si coneixeu o teniu un amic o familiar advocat no doneu mai per suposat que no heu de pagar la seva factura sinó és que així ho heu pactat expressament.  Per aquest motiu, tant si l'advocat és amic com sinó ho és,  convé que consti per escrit i signar sempre un full d'encàrrec professional, el pressupost d'honoraris, la provisió de fons, etc. 

L'Audiència Provincial de Barcelona, a la Sentència 456 de 28 de setembre de 2011 resol que tot i que l'advocat tingui una relació d'amistat amb el client, aquest ha de pagar-li les seves minutes,  sinó hi ha prova que els serveis prestats tenien el caràcter de gratuïts.

La relació contractual existent entre advocat i client es desenvolupa normalment en el marc d'un contracte de gestió que la jurisprudència construeix, de manera no totalment satisfactòria amb elements de l'arrendament de serveis i del mandat. (SSTS de 28 de gener de 1998 , 23 de maig de 2006 i 27 de juny de 2006 , 30 de març de 2006 , 14 de juliol de 2005 , 26 de febrer de 2007 , 2 de març de 2007 , 21 de juny de 2007 , 18 d'octubre de 2007 , entre moltes altres).

Per aquest contracte l'advocat s'obliga a prestar un determinat servei a canvi d'un preu -honoraris-; en conseqüència, exigit judicialment el compliment del contracte -pagament d'honoraris- és un fet constitutiu de la seva pretensió l'existència del contracte -encàrrec-, per la qual cosa davant la negativa de la seva existència per part del client demandat, correspon al lletrat actor la càrrega de la prova del mateix.

És a dir, si l'advocat pretén el cobrament dels seus honoraris ha de provar que l’encàrrec existia. Això és pot fer amb el full d'encàrrec professional, amb els poders realitzats davant notari, amb les actuacions judicials realitzades, etc.


En el supòsit de la Sentència de referència, el demandat no nega que la demandant hagi dut a terme les actuacions que es relacionen a la minuta reclamada ni discuteix la seva quantia, si no que nega l'existència de l'encàrrec com a acte constitutiu de la relació contractual professional. L'única cosa que es planteja és la suposada creença del client que no havia de pagar la minuta per la relació d'amistat que els unia.

En els contractes onerosos existeix la presumpció d’onerositat i correspon a la part que al•lega la seva gratuïtat la càrrega de la prova. Així, en els contractes onerosos, i l'arrendament de serveis ho és (art. 1544 CC : contracte pel qual una part es compromet a prestar a l'altra un servei per preu cert), i en relació amb el que es disposa arts. 1274 i 1278 CC , es presumeix la concurrència de la causa onerosa (la prestació o promesa d'una cosa o servei per l'altra part).

“si bé és cert que existia una certa relació d'amistat amb el demandat i amb la seva parella, no queda acreditat que existís un acord entre les parts pel qual els serveis prestats tenien caràcter gratuït ni que el demandat acceptés l'actuació professional [de l’advocada] precisament en atenció a la seva liberalitat. La insuficiència probatòria en aquest particular ha de perjudicar al demandat”

20 de gener de 2012

Sorolls. -- Pena de presó pels administradors de l'empresa

La sentència del Tribunal Suprem de la sala Penal de 2 de desembre de 2011, confirma els delictes contra el medi ambient en concurs ideal amb delicte de lesions que es van produir pel funcionament d’una empresa de manipulació de productes hortofructícoles e imposa a als condemnats, administradors de l'empresa, com a autors i responsables civils subsidiaris la pena de 4 anys i un dia de presó i multa, per el primer delicte, i 6 mesos de presó, per les lesions, així com a la que correspon responsabilitat civil de 60.000 euros. També s'imposa la clausura de l'activitat. 

Resulta provat que la policia va haver d’intervindre amb nombroses actuacions com a conseqüència de les prèvies denuncies presentades per les víctimes. També hi ha extensa prova documental en la qual s’hi constaten aquestes reiterades intervencions pels agents de l’autoritat, no només comprovant el soroll produït, molt superior als límits establerts per les normatives municipals reguladores de l’activitat empresarial, sinó que fins i tot es posa en relleu l’actitud desobedient dels acusats davant els avisos que se’ls hi va fer per a regularitzar la situació reduint els referits sorolls, obtenint els permisos adequats i adoptant les mesures necessàries com a conseqüència de tal situació, arribant inclús a  detectar-se el trencament dels precintes en el seu dia disposats en aquelles instal•lacions empresarials sorolloses, i amb tot sense haver obtingut l’autorització d’aprovació administrativa de les  instal•lacions de l'esmentada empresa.

El mateix succeeix, en relació amb el delicte de lesions, que ha quedat provat per la pròpia declaració de la víctima i els informes pericials,  que corroboren els trastorns psíquics soferts i l’evident relació causal amb els grans sorolls que va sofrir amb l’activitat empresarial que hi havia al costat del seu domicili.

   

1 de gener de 2012

Vigilants de seguretat privada

L'article 79 de la Llei 10/2011, de 29 de desembre   modifica, entre moltes altres, la Llei 4/2003, del 7 d'abril, d'ordenació del sistema de seguretat pública de Catalunya i en concret, atorga la condició d'agent de l'autoritat al personal de seguretat privada quan presti serveis per a garantir la seguretat en les infraestructures i els serveis de transport públic de Catalunya:

D'acord amb les atribucions de coordinació dels serveis de seguretat privada amb la policia de les institucions pròpies de Catalunya que són competència de la Generalitat, el personal de seguretat privada, quan presti serveis per a garantir la seguretat en les infraestructures i els serveis de transport públic de Catalunya per compte de l'Administració o d'entitats del sector públic o empreses operadores, i sempre que el desenvolupament de les funcions es derivi del servei contractat per l'Administració o ens públic d'acord amb la legislació de contractació pública, té la condició d'agent de l'autoritat com a col·laborador dels cossos policials de Catalunya. S'han d'establir per reglament les mesures de control i els requisits de formació d'aquest personal.